Jaume Escandell, ‘Jaumet d’en Ferrer de la Mola’, recupera en aquest espai del De far a far de Ràdio Illa sobre la pagesia, la tradició de fer sitges per elaborar carbó vegetal, una matèria molt valorada per a la seva venda especialment fora de Formentera. El de la Mola ens parla d’una època en què els boscos eren font de recursos essencials. Dels pins, a més de la fusta per fer mobles, estris del camp o la matèria primera de les sitges, també se n’obtenia la reïna per elaborar cola o la carrasca per tenyir les xarxes de pescar.

Escandell explica que malgrat que les sitges es feien en els boscos durant l’estiu, quan ja havia finalitzat la sega del cereal, els preparatius començaven molt abans. Cap al mes de març es tallava la fusta dels pins per deixar-la assecar i també es recollia la fullaca que després s’empraria per recobrir el material en combustió.
El de la Mola, que recorda sitges de fins a 6 metres de longitud i gairebé 2 d’alt, enumera els passos a seguir. Primer calia fer una pila de llenya prima que es va recobrint amb tions més gruixats. Posteriorment, se segella el munt amb la fullaca de pi i una capa de terra. A diferència de les sitges d’Eivissa, apunta Escandell, a Formentera les sitges no estaven envoltades per un cercle de pedres.

Entre el carbó i les cendres
No obstant això, calia practicar, amb dues pedres formant una ‘v’ invertida, una obertura a la base de la sitja que facilitava calar-hi foc. El petit fumeral que es deixava al capdamunt de la sitja permetia, tot obrint-lo i tapant-lo, controlar la intensitat del foc, que durant tres, quatre o cinc dies havia d’entrar en combustió, però sense arribar a fer flama. De fet, la diferència entre obtenir el desitjat carbó vegetal o simples cendres, detalla Escandell, radicava precisament en supervisar, nit i dia, la intensitat del foc.
En aquest sentit, els sitgers eren veritables especialistes en controlar el procés servint-se de testimonis com el color i la densitat del fum que expulsava la sitja.
Per portar a terme aquesta vigilància constant, se solia construir els anomenats corralets de la sitja, que tot i que de petites dimensions (2×2 metres o 1,5 x 2 metres), oferien un redós del vent i la humitat als sitgers.
Més enllà de les mostres en petit format que s’han fet durant celebracions populars a la Mola els darrers anys, l’última sitja que recorda Escandell es muntà, de vora del poble del Pilar, a can Xumeu d’en Carlos.