Vivim temps estranys, paradoxals. Una de les característiques d’aquesta era és la informació, que ja va vaticinar i teoritzar Manuel Castells a finals dels noranta -i molta gent no podia imaginar de què parlava i la lucidesa que hi havia en els seus texts i raonaments-. Avui, tenim l’arrogància de pensar que estem més informats que mai. De fet, vivim en un temps de falsa incredulitat. De fet, la gent és més crèdula que mai, cadascú amb les seves conviccions i dèries. Els algoritmes ens ajuden a confirmar-les i a enfortir-les. Una de les moltes explicacions és la tendència a informar-se a través de les xarxes, compulsivament. Hem llevat l’autoritat als mitjans convencionals. Però hi ha gent que resisteix, que resistim, i davant la perplexitat de la majoria, paguem per informar-nos. Paguem per llegir gent com un dels nostres convidats d’avui, que s’ha guanyat el nostre benefici del dubte, a partir del compromís amb el pensament crític. Avui hem convidat a en Daniel Verdú, un dels principals periodistes joves d’aquest país. Foguejat des de fa dues dècades, ara farà sis anys que va agafar la corresponsalia de Roma i el Vaticà, i ens explica i ens interpreta aquest fascinant país, Itàlia, amb les seves cròniques, pensades per i cap al lector.

Aquest matí hem xerrat amb ell una estona llarga. En podeu recuperar l’entrevista en aquest enllaç: