Eren quinze joves, enmig d’un revolt entre el quilòmetre 13 i el 14 de la carretera PM-820 pujant a la Mola. Jo era fent de ciclista, pedalant a tocar del voral arran d’ombra per fugir del sol vertical, i m’ha estranyat en un primer moment veure un grup de joves tan nombrós al costat mateix de la carretera.
A voltes algun cotxe atura i la gent s’asseu sota un arbre una estona a gaudir del paisatge, però aquesta vegada era massa gent i tampoc semblaven de per aquí, ni els habituals turistes que ‘acampen’ vora el restaurant es Mirador a fer fotos de Formentera.

Quan un parell d’aquells joves m’han reclamat amb un sol·licitant ‘senyor, senyor!’, m’he fixat més bé en ells i he vist, més aviat pensat, que potser eren un grup de migrants arribats en barca.
No ho sabia del cert, però he baixat de la bicicleta perquè semblaven desorientats i perquè algú em va ensenyar, quinze anys enrere, a l’Àfrica, que no costa gaire ser hospitalari i ajudar a qui necessita ajut.

Hem parlat amb el poc castellà que algun d’ells sabia i amb el poc francès que jo entenia. M’han demanat per la policia. Els ho he tornat a demanar i, sí, volien arribar a la comissaria més propera per entregar-se. Els he fet entendre que era massa lluny i els he proposat de cridar al 112 perquè avisassin els cossos de seguretat i vinguessin a trobar-los, cosa a la qual han accedit de bon grat.

Estaven morts de set, així que els he donat la meva ampolla d’aigua perquè en beguessin una glopada cadascun dels quinze, i he decidit quedar-me amb ells mentre arribaven les patrulleres. Hem mig parlat una estona, m’han demanat si era del Barça o del Madrid i jo els he dit que català i del Barça. Llavors ells m’han dit que eren de la Cabília, la “Catalunya d’Algèria”, berbers.
Un d’ells, en Brahim, m’ha demanat de telefonar un parent seu que viu a Saragossa i així ho hem fet. Ha saltat el contestador, i li hem enviat un missatge de veu.

En uns minuts han arribat dos vehicles de la Policia Local, els han repartit mascaretes i han ordenat el trànsit a l’espera de la Guàrdia Civil, que no ha trigat gaire a presentar-se amb quatre vehicles més i uns quants agents. Tothom ha estat molt correcte i ha fet el paper que li pertocava. Els migrants s’han entregat deixant-se emmanillar amb manilles de corda de niló sense estrènyer gaire i seient tranquil·lament als cotxes tant de la Benemèrita com de la Policia Local.

Ningú havia pensat a dur aigua, cosa que ha neguitejat un poc els migrants, però de seguida s’ha aclarit que a la caserna els esperava beguda, entrepans i roba neta, així que tothom ha fet via i, el darrer que sé, és que els joves eren dormint exhausts després d’haver fet la travessia en barca i haver arribat a la zona entre es Ram i s’Estufador, on han embarrancat i semblava, la barca s’hauria enfonsat, tot i que ells han pogut arribar bé a la costa.

Havia de fer-ne una notícia. Podia parlar de dades i afegir-hi el nombre de migrants que han arribat enguany a les nostres costes (uns 168 des de principi d’any). Però ha estat la primera vegada en la meva vida que em trobava en aquesta situació, i m’ha semblat més encertat narrar-la d’aquesta manera; passar un poc de xifres, del gairebé sempre “tots homes en bon estat de salut” i explicar una mica l’experiència, perquè a voltes cal aturar en el camí i deixar de banda prejudicis.

Ara els espera la Policia a Eivissa, i probablement un CIE, Centre d’Internament d’Immigrants, a la península fins que els retornin a la seva Cabília. No entro a jutjar si és el més correcte o no. Sols m’he acomiadat d’ells desitjant-los sort, talment com els africans s’acomiadaven de mi.

David Setbetes