D’aquí a una setmana en farà set anys. Era un divendres a la nit i alguns ja havíem obert l’estufa i cremàvem llenya per escalfar les cases També vàrem haver de treure’ns la son de les orelles i fregar-nos els ulls quan en els temps de la missatgeria instantània, vàrem començar a rebre notícies de l’infern que s’havia desfermat a París aquella nit. Un escamot d’una dotzena de terroristes, armats amb armes llargues, rifles de salt, bombes als cossos, varen sortir a matar gent indiscriminadament a un estadi de futbol, terrasses repletes de gom a gom i a una sala de concerts, la sala Bataclan, on tocaven els Eagles of Death Metal. Va ser en aquest indret on fou assassinada més gent, més de vuitanta persones en pocs minuts. Res tornaria a ser el mateix per les persones que van sobreviure, ferits o no, i pels familiars de les víctimes mortals d’aquest atac. Ara, fa uns dies, s’estrenava la pel·lícula ‘Un año, una noche’ desè llargmetratge del cineasta i artista gironí, Isaki Lacuesta, guanyador de dues Contxes d’or.

La cinta fou estrenada en el darrer Festival de Berlin on s’endugué el premi del jurat Ecumènic i agafa com a referència el llibre ‘Paz, amor y death metal’ de Ramón González, supervivent d’aquells atemptats.

Avui hem conversat una miqueta amb ell, amb n’Isaki, i li agraïm moltíssim aquesta deferència d’atendre una ràdio petita, la ràdio de les pitiüses, en el context d’una estrena mundial i de dies de promoció esgotadora.

Podeu recuperar l’entrevista en aquest enllaç: