A partir de gairebé un centenar d’entrevistes i un procés de documentació de més de dos anys, el llibre Balearic: Historia oral de la cultura de club en Ibiza (Ed. Contra) compte —a través del relat en primera persona dels seus protagonistes— la història d’una de les mecas del clubbing mundial: Eivissa. Per primera vegada, i a partir del testimoniatge de DJs i músics de fama internacional, periodistes, disqueros, ballarins, promotors, hostalers i propietaris de discoteques mítiques com Pacha, KU (ara Privilege), Amnèsia o Space, i bars com a Café del Mar i el seu DJ José Padilla —artífex del fenomen de les postes de sol amb banda sonora—, s’adona de la fascinant història de la cultura de club de l’illa pitiüsa.

El relat arrenca a la fi dels anys cinquanta, quan comença a arribar-hi el turisme internacional, primer els beatniks nord-americans, i després els hippies, en els seixanta, fugint de la guerra de Vietnam i atrets per la cultura de llibertinatge i desinhibició retratada en aquell film de culte amb música de Pink Floyd que va ser More, rodat entre Formentera i Eivissa. Amb el substrat musical d’aquests viatgers, les drogues que van portar amb si i la iniciativa d’alguns empresaris entre visionaris i folls, es van consolidar les bases d’un paradís de l’oci nocturn que explotaria el 1987, quan uns intrèpids clubbers anglesos es van quedar corpresos de l’eclèctica sessió musical dels DJs Alfredo Fiorito i Leo Mas en les nits d’Amnèsia. Quan van exportar el fenomen a Anglaterra i el van batejar com «Balearic beat», la cultura de club es va estendre com una reguera de pólvora per tot el món al crit de acieeeeeed. El que va seguir van ser onades de turistes a la recerca de la salvatge descàrrega de música i espiritualitat tel·lúrica de l’illa, amén d’altres substàncies, i Eivissa va esdevenir, per a bé o per a mal, en empori mundial del turisme i del clubbing.

Avui hem parlat d’aquest nou llibre amb un dels seus autors, el DJ i gestor cultural Cristian Len.