En arribar a la cua del supermercat, ja vaig trobar l’ambient enrarit. Davant meu hi havia una parella. Davant seu, un grup d’uns cinc o sis joves que anaven passant els seus productes cada un per separat.
Aquesta situació havia fet empipar l’home de la parella que tenia just al davant, un al·lot més o menys de la meva quinta i alçada, encara que un punt més corpulent que jo i un poc més de mala lluna, també, a causa de la ‘colada’ que li havien fet per la cara els del grupet de joves.

La història no va amb mi, vaig pensar. Clar que entenia que estigués emprenyat, jo som el primer a detestar les típiques parelletes o grupets que mentre un es posa a fer cua, l’altre va carregant el carro de productes obviant que hi ha gent al darrere que s’ha pres la molèstia d’escollir tota la seva compra i, després, anar a fer la cua sense tripijocs. Tota manera, i malgrat ser-ne víctima col·lateral, era diumenge tard, jo venia de lluny, tenia ganes d’arribar a casa perquè estava cansat, i la història no anava amb mi.

El de davant, l’enfadat, va recriminar-los als joves la seva manera de fer. Potser no de la manera més elegant, però no li mancava raó, vaig pensar [també]. Els joves van anar fent el ronso, passant de tot, al seu ritme, pagant d’un en un com aquell que sent ploure mentre l’home de davant anava remugant. En acabar de pagar tot el que duien, per separat, els joves van encarar la porta de sortida i l’empipat els hi va deixar anar alguna cosa així com “¡Esto no lo volvéis a hacer, no tenéis vergüenza!”, i des de la porta vaig sentir alguna cosa així com “Bah, imbècil!”.

Jo ho vaig sentir, ell (el disgustat) no, però la seva companya si, i l’hi va dir, i ell es va enrabiar bastant i va sortir darrere el grup de joves a demanar-los explicacions. La caixa es va aturar, l’enrabiat va aturar els joves. Pintaven bastos.

Potser perquè es van aturar un moment tots ells a mesurar les forces -pròpies i alienes- la sang no va arribar al riu, es va quedar en quatre paraules de to alt que no vaig poder captar bé per la distància i la vidriera, l’enrabiat va tornar a entrar al comerç i semblava que la caixa es posaria en marxa de nou, arribaria el meu torn quan em toqués, i cap a casa a sopar i a dormir, que l’endemà dilluns hi havia un jornal a guanyar.

Però sempre hi ha d’haver un maleït però, i aquest va arribar quan el que tenia al davant, a poc més d’un metre, mateixa quinta, mateixa alçada, un punt més de corpulència, va exclamar allò de “¡Putos catalanes de mierda!”.

… I allí vaig pensar que aquesta història sí que anava amb mi, i li vaig recriminar a l’emprenyat que acabés d’insultar els catalans, perquè jo som català.

No m’esperava unes disculpes, ho reconec. Tampoc m’esperava [jutjau-me un poc d’il·lús] que en aquell moment, jo passaria a ser la diana de tot un seguit de retrets de l’estil de “¿Y a ti que te importa? ¡Tú no tienes por qué meterte en esto, se lo he dicho a ellos!”, retrets acompanyats d’una certa aproximació física no molt amigable. És cert que no em vaig arronsar, com tampoc vaig entrar a xocar de front. Sols li vaig voler fer entendre [segona volta] que havia insultat els catalans i que, com a tal, em sentia ofès.

La cosa va anar in crescendo ràpidament, amb un augment de volum, sobretot des de la banda més exaltada, que no era la meva, mentre la [poca, gairebé mínima] distància corporal començava a ser força inquietant.

Per sort, va sorgir la figura de l’encarregat de la botiga que va aconseguir refrenar una mica la situació. Es va dirigir a l’altre pel seu nom. El coneixia, i li va demanar que aturés. L’altre va aturar. En aquell moment suposo que ens vam adonar els dos que allí, a més de nosaltres, hi havia la parella d’ell, la caixera, l’encarregat i altres clients que s’ho miraven amb sorpresa des d’una distància prudencial.

L’efusiu i la seva al·lota van carregar bosses, van pagar i van marxar. Hi va haver algun renec més, clar, però la història ja tocava la seva fi, el cor em bategava massa més del compte i sols volia que el lector llegís el preu de la meva compra, pagar, sortir, carregar, arrencar el cotxe i provar de baixar les pulsacions i deixar enrere aquella [alguna cosa més que] anècdota de camí cap a casa.

El vaig veure en sortir del súper, metres enllà, donant voltes en cercle petit, mescla de capficat i enfurrunyat, a mig camí entre el meu cotxe i jo. Vaig agafar un camí paral·lel per arribar a la meva zona de confort, carregar, ficar la clau al contacte i pista.

… Però no hi va haver fortuna.

De reüll vaig veure que em veia i llavors vaig percebre [a càmera lenta] el seu trot de cabrit que vol envestir. Just va ser deixar les bosses al maleter, girar-me i ja el tenia allí amb un reptador “¿Qué pasa? ¡A ver si aquí eres tan valiente!” i un lleu embat cercant un sonor encreuament de cornamentes.

No vaig tenir temps de comptar fins a 10, ni de respirar profundament. Si d’enretirar-me dos pams i, amb un gest de calma amb el palmell obert, convidar-lo a seure i parlar. No va voler entendre el gest, va tornar a proferir altra volta el reguitzell d’oracions en to desagradable en una mena de monòleg on jo semblava que hi era per rebre, fora per mànec, fora de paraula, i llavors vaig haver de mig cridar-li que jo no em volia barallar, collons!, que l’entenia, que aquells joves s’havien comportat com [i probablement eren] uns maleducats, uns desgraciats, uns imbècils i algun adjectiu de més calibre, però que es posés a la meva pell [per favor, amb gest inclòs] i que entengués que a jo, com a català, m’havia ofès que hagués utilitzat la [per desgràcia ja massa gastada] fórmula de “putos catalanes de mierda” en comptes de “putos [qualsevol adjectiu/insult] de mierda”.

Després de la tempesta va arribar la calma tensa i després el tancar l’assumpte en taules amb ell girant-se vorera avall i jo quedant-me al costat del meu cotxe, maleter obert, bosses col·locades, i una mica de mal cos.
… Així que li vaig deixar anar alguna cosa com “¡Joder, macho!, ven un momento” mentre li allargava la mà. Ell es va girar, vam encaixar, suposo que ens vam entendre, i cada un va seguir pel seu camí.

Som una illa molt petita, cadascú és del seu pare i la seva mare, i jo sols volia emmirallar-me en l’altre.

I escriure.

David Setbetes

Els comentaris publicats a la secció d’Opinió no representen el parer de Ràdio Illa. Aquest mitjà no es fa responsable de les opinions que són recollides en aquesta secció. Ràdio Illa es reserva l’opció de publicar parcialment el text o a no fer-lo públic en el cas de vulneració dels drets fonamentals.

Si voleu fer arribar un article per ser publicat a la secció d’Opinió, adreçau-vos al correu electrònic info@radioilla.cat. Juntament amb el text cal que ens envieu el nom complet, número de DNI o NIE i número de telèfon.