Ahir dijous vàrem parlar amb la veïna de Sant Ferran resident ara a Sant Josep d’Eivissa, Susana Cardona, sobre la seva primera exposició de pintura, que inaugura demà al vespre en el marc de les festes de Sant Ferran, a la sala parroquial de la vila de Ses Roques. En la conversa ens explica la motivació d’aquesta seva primera obra, molt inspirada per la nostàlgia d’un passat de tradicions i costums que ella ha viscut des de petita a Formentera. No us la perdeu!
Per escoltat l’entrevista cliqueu en aquest enllaç:

També adjuntem la carta que la mateixa Susana ha escrit per presentar aquesta primera col·lecció del seu treball artístic:

Em dic Susana Cardona Costa i ,com tanta altra gent, he tengut la sort
de néixer en una illa tocada per la mà dels deus, l’illa dels meus
avantpassats, de les persones que m’han marcat i m’han estimat.
Aquesta illa és Formentera i les persones que l’habiten: com podreu
veure més endavant és aquest context el que ha marcat i marca la
meua manera de veure i d’entendre la pintura, que no pot ser
altrament. Marca la meua personalitat, els meus records infantívols de
san Ferran. A dia d’avui pas la major part del temps a l’illa d’Eivissa,
per la qual cosa em consider josepina d’adopció, però els records, ai! Els
records van i venen entre les dos illes, sense parar, contínuament, sense
cap control. I una manera de controlar-los és a través de la pintura.
He nascut a començaments de la dècada dels vuitanta, en un dels
mesos més calorosos de l’any. La meua atracció cap a la pintura ha
esdevingut recentment, d’una manera espontània i, com tantes altres
coses importants, com l’amor mateix, ha aparegut inesperadament i
d’una manera absorbent; de sobte, com un llambreig en la fosca que
diria l’ínclit Marià Villagómez. Bona part de la meua joventut l’he
dedicat al maquillatge d’amics, coneguts i gent diversa, fins a
esdevenir la meua professió durant anys: agafar els diversos pinzells,
mesclar colors (un art màgic, la combinatòria dels colors), jugar amb
les diverses tonalitats, jugar amb els dits per fer que ombres i llums
tenquin el seu equilibri i potenciïn la bellesa de la persona. En
definitiva, que tenguin alguna mena d’harmonia i de sentit. Com
sempre, professionalment, m’atreia estar al servei de la bellesa, de
crear-la, en definitiva, de fer la vida una micoia més polida, més
amable i suportable i, d’aquesta manera, queda satisfeta de la feina
ben feta, orgullosa de mi mateixa. Que supòs que és el que desitja
qualsevol persona que serveix a l’Art, siga escriptora, escultora,
arquitecte o pintora, com és el meu cas.
Fa aproximadament un any vaig començar un curs de pintura
organitzat per l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia a sa Carroca.
El professor que em va tocar es deia (es diu) Miguel Ángel García López
i, com sabeu, bastant sovent es creuen persones a les nostres vides que,
per motius diversos, ens marquen o deixen alguna mena de petja que
la marca, l’enriqueixen una miqueta més en la nostra humiltat de
viure. Ens donen una altra perspectiva de la realitat. Va ser així com
el professor em va mostrar les possibilitats de jugar amb la tinta xinesa,
de conèixer-la, d’experimentar, de veure les alegries i els inconvenients
d’aquesta experiència lúdica que per mi és la pintura. Crec que va ser
el poeta Horaci que ens va dir que s’havia d’aprendre jugant (delectare
aut prodesse) i així ho he fet, i així s’ha de fer: gaudint i entregant la
meua persona a aquesta nova passió, i abandonar les nocions de l’espai
i el termps perquè estic centrada i concentrada en el quadre, en la
creació i el que el quadre representa per a mi. García López també em
va descobrir el gran pintor Portmany i les seues pageses i, d’aquesta
manera, ha esperonat la meua curiositat i les ganes d’aprendre altres
tècniques pictòriques. Les pageses. Les pageses han vingut al meu cor i
han vengut per quedar-s’hi.
Els temes de la meua pintura, com havia dit al començament,
estan relacionats amb les formes de vida de les persones que
m’envoltaven, l’atracció que em provoca rememorar els estils, els valors
d’unes persones arrelades a la terra, la fascinació de les activitats
quotidianes, fer conscient la mirada a través dels quadres que aquí us
present. És, crec, una manera de reconèixer-nos tots com a eivissencs i
formenterencs amb un passat que hem de respectar, admirar i conèixer.
Per acabar i no fer-me més pesada, només us puc dir que la
pintura està esdevenint, a poc a poc però amb contundència, una
forma elemental d’expressió, una manera de canalitzar les meues
múltiples curiositats, una forma d’autoconeixement a través de les
imatges que tenc del meu passat, (em transmet més seguretat amb mi
mateixa i més autoconfiança a través de les pinzellades), de la meua
cultura, de les diverses tradicions que em conformen. Ara mateix la
pintura és un dels gran gaudis que em permeten tornar a ser petita,
tornar a la diversió d’una manera apassionada sense mai deixar de
ser un mateix